Darrerament s’han alçat moltes veus per posicionar-se sobre la tramitació de les querelles, presentades per Manos Limpias i la Falange Española, contra el jutge Baltasar Garzón.

El jutge Garzón havia aprovat el 16 d’octubre de 2008, un procediment abreviat de Diligencies Previes, el 399/2006 V, en relació als desapareguts de la Guerra Civil Espanyola, i de la postguerra. En el acte d’admissió especificava que “los vencedores de la Guerra Civil aplicaron su derecho a los vencidos y desplegaron toda la acción del Estado para la localización, identificación y reparación de las víctimas caídas de la parte vencedora, no aconteció lo mismo respecto de los vencidos que además fueron perseguidos, encarcelados, desaparecidos y torturados por quienes habían quebrantado la legalidad vigente al alzarse en armas contra el Estado”.

La causa oberta afirmava que les detencions il•legals i desaparicions forçades (en el seu acte el jutge xifrava en 114.266 els desapareguts entre 1936 i 1951), representen una de les més greus violacions contra els drets humans, - els crims contra la humanitat - i que contra aquests no es poden aplicar ni prescripcions ni lleis d’amnistia.

A l’acte del jutge Garzón es deia que “no es justicia punitiva, de castigo a los culpables, sino una justicia correctiva, de retribución moral y política a las víctimas y sus familiares”, A partir de 1939. Aquesta retribució moral a les famílies i a les víctimes la va dur a terme el règim de Franco amb les víctimes de la repressió republicana, localitzant-ne els cossos per tal de donar-los una sepultura digna i preservar la seva memòria apropiant-se fins i tot de moltes víctimes que no s'havien adherit als revoltats. La dictadura però mai va considerar la possibilitat de fer el mateix amb les víctimes de la seva pròpia repressió. Mai no va buscar la reconciliació, sinó que va aixecar un espès mur de separació entre vencedors i vençuts.

La reacció que ha suscitat en alguns sectors de la societat espanyola la decisió del jutge Baltasar Garzón d’investigar els crims del franquisme demostra que aquella etapa de la història continua sent tabú encara que hagin passat 35 anys des de la mort de Franco i 70 des del final de la guerra civil.

A Espanya, la majoria dels Tribunals Territorials han aplicat la Llei 46/1977, d'Amnistia,- una llei preconstitucional-, que indultava "els delictes de rebel•lió i sedició, així com els delictes i faltes comesos amb ocasió o motiu d'això, tipificats en el Codi de Justícia Militar", i "els delictes i faltes que poguessin haver comès les autoritats, els funcionaris i agents de l'ordre públic (...) contra l'exercici dels drets de les persones".

Tres informes de la ONU han amonestat a l‘Estat espanyol en relació a la Llei 46/1977 d´Amnistía, promulgada per evitar investigar a fons els crims comesos per la dictadura franquista. El Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, que vetlla pel compliment del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, va ser el primer a amonestar a Espanya i ho va fer en termes molt durs. El seu document, publicat el 5 de gener de 2009, mostra preocupació per "el manteniment en vigor de la Llei d'Amnistia" de 1977 i recorda que "els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles" i que les amnisties "relatives a les violacions greus dels drets humans són incompatibles amb el pacte". Aquest Comitè va suggerir la derogació de la mencionada llei, com també ho ha suggerit Amnistia Internacional i recomanava "permetre que les famílies identifiquin i exhumin els cossos de les víctimes i, si escau, indemnitzar-les". Amnistia Internacional creu que no investigar aquests crims del passat suposa vulnerar quatre drets de les víctimes: igualtat, justícia, llibertat de consciència i culte i família.

L’Estat espanyol també incompleix l’Estatut de Roma, instrument constitutiu de la Cort Internacional, on s’estableix en el seu preàmbul que els delictes de lesa humanitat no poden quedar impunes(ratificat per l’Estat espanyol l’any 1999).

L'Assemblea General del 16 de desembre de 2005 de l'ONU va aprovar els cridats “Principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de violacions manifestes de les normes internacionals de drets humans”. D'acord amb el Dret Internacional, els crims contra la humanitat no són susceptibles d'amnistia, indult o prescripció. És a dir, l'Estat espanyol no pot sostreure's a l'obligació d'investigar aquests crims, i ha de posar fi a la impunitat garantint a les víctimes i als seus familiars el dret a la veritat, la justícia i la reparació integral.

En relació amb aquests fets, la FCONGDH manifesta :

• Que, malgrat la polarització que s´ en ha fet en els medis i a l’opinió pública, sovint amb excessiva superficialitat, aquest no és un tema centrat en el suport o no al mencionat jutge Baltasar Garzón , si no que es tracta d’un tema molt més important i de fons, de respecte als drets Humans i a les Lleis, de justícia històrica.

• Que no entenem que s’hagin acceptat demandes provinents d’associacions que no tenen autoritat moral per plantejar-les, i que tampoc eren solvents des de el punt de vista processal ja que s’ha fet palès que estaven mal interposades i una, la de Falange, ha estat inadmesa.

• Que la FCONGDH pensa que aquest país té molt poca memòria històrica, que aquesta s’utilitza per motius partidistes ( recordem l’assumpte dels “papers de Salamanca”) i que ja es hora de tancar les ferides i de fer justícia.

• Que un Estat que s’autodenomina democràtic i respectuós amb els drets humans, no pot eludir les obligacions que ha contret en virtut del dret internacional convencional o consuetudinari, al•legant que no pot complir-les a causa de la seva legislació nacional. Espanya té el deure de posar fi a la prolongada injustícia de la qual han estat objecte les víctimes de desaparició forçosa i els seus familiars, duent a terme les investigacions necessàries per trobar les restes d'aquestes persones, i aclarir les circumstàncies en què es van produir aquets abusos.

• Que totes les famílies amb víctimes de la repressió de la Guerra Civil, i dictadura del general Franco, tenen dret a exterioritzar el seu dol, i a donar sepultura digna als seus morts, sense que això signifiqui revengisme.

• Que alguna cosa falla a la democràcia espanyola si els botxins tenen més drets que les víctimes. Convertir els botxins en víctimes mai pot ser un acte de justícia.

• Que els governs locals tenen la obligació de no obstruir la feina de realitzar un mapa de les fosses comuns existents al llarg de la geografia espanyola, per tal de procedir a la localització, identificació, i eventual exhumació de les víctimes de la repressió.