A la llarga tradició dels crits de socors que acaben per no ser escoltats, el més famós és aquell d’un nen que avisava de l’arribada del llop. A Estrasburg,  el  Tribunal Europeu de Drets Humans escriu la seva pròpia llegenda, però, a diferència del llop, tot és verídic i el tribunal pot acabar englotit per les circumstàncies.

Aquesta setmana ha esclatat un nou crit d’alarma. A la presentació d’un informe que serà entregat a l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa el proper mes de gener, Marie-Louise Bemelmans-Videc ha estat molt directa: “La situació actual és insostenible, per no dir directament ‘suïcida’ ”

El fet és que el tribunal, acusat tantes vegades de ser “víctima del seu èxit” és sobretot víctima de pobresa. Amb 58,96 milions d’euros de pressupost per a aquest any, els seus 630 agents funcionen amb la meitat dels mitjans de què disposen a l’Eliseu.

El podem comparar, també, amb la Cort Penal Internacional (CPI, òrgan de l’ONU) que compta actualment amb 686 agents i que “disposava, l’any 2010, d’un pressupost de 103 milions d’euros, fundat sobre la hipòtesi de cinc instruccions i fins a tres processos duts a terme pel procurador a 2010”, puntualitzava la parlamentària.

Amb els seus mitjans limitats, el tribunal va tractar l’any passat 41 183 casos. No obstant això, l’1 de gener ja hi havia 139 650 denúncies acumulant-se als armaris metàl·lics on encara esperen el seu torn per ser tractades. Una altra dada il·lustrativa: cada dia els sis empleats del despatx de correus del tribunal obren uns 1300 sobres, arribats de tota Europa.

El seu antic president, Jean-Paul Costa, que es va retirar el mes passat, sempre deia: “El tribunal és un miracle permanent”. El que també és un miracle és que els 47 estats membres del Consell d’Europa hagin creat un instrument que els condemni per les seves pròpies violacions dels Drets Humans. I el darrer miracle és que aquest tribunal pugui, amb uns mitjans tan reduïts, dur a terme la seva feina.

Al seu informe, Marie-Louise Bemelmans-Videc demana als Estats membre de reduir la feina que arriba al tribunal aplicant un sistema ben fàcil: limitant les violacions als Drets Humans, cosa que no deixa de ser l’objectiu final de tot plegat. També demana de fer un esforç en el tema de la contribució al pressupost del Consell perquè és d’aquest pressupost, congelat des de fa uns anys a 211 milions d’euros, d'on s’alimenta el tribunal.

De fet, algunes contribucions són tan febles que freguen l’absurd. Els 47 jutges de la Cort (un per estat membre) costen aproximadament 333 000 euros a l’any cada un (per un salari de 14 000 euros nets). Dit això 15 estats aporten menys diners per al pressupost del que costa “el seu propi” jutge, s’exclama la parlamentària.

Exclamacions que ressonaran a tot l’hemicicle durant l’estudi del seu informe a gener. I potser, aquest cop, veurem aparèixer el llop.

Per Anne-Camille BECKELYNCK. Traducció: Jezabel Cored.